No hi ha millor dia que el d'avui per a reivindicar un panteó català.
En la meva primera i única visita a París (hi tornaré de ben segur!) un dels monuments que tenia a la llista d'imprescindibles era el Pantheón, i no va decebre, al contrari. Des del principi em va envair una enveja sana que ressorgeix cada cop que ho recordo.
Entres al Panteó i la solemnitat de l'edifici et fa comportar-te a tu també de manera solemne, i si pensem en el què significa, l'alè se't conté fins que els pulmons et demanen aire.
El Panteó tot i ser pensat en un inici com un edifici religiós, la revolució francesa el converteix en edifici nacional destinat "aux grandes hommes, la patrie reconnaissante", però de nou, i sota l'imperi de Napoleó, torna el seu caire religiós. No serà fins la 3a República i la mort de Víctor Hugo que el monument torna al seu caire republicà.
Des de llavors, el Panteó homenatja als grans homes de la república reservant-los un lloc d'honor a la cripta del Panteó. L'entrada dels grans homes al panteó ve precedit per una gran cerimònia on els ciutadans de la república els hi reten el darrer homenatge.
En aquesta cripta podem trobar a :Voltaire, Rousseau, Jaurès, Marat, Zola, el matrimoni Curie, Louis Braille, el matrimoni Berthelot , René Cassin, André Malraux, Alejandro Dumas... 27 francesos ilustres, polítics, escriptors, científics o membres de la resistència.
La única crítica a aquest monument i el que significa és l'absència de les grans dones de la república, malauradament estic una mica peix en cultura francesa, però tot i així se'm poden venir a la ment 27 grans dones de la república. Així que senyor Fillon esmeni la plana!
Des d'un dia de difunts somio un dia en el que pugui passejar pel passadís de la cripta d'un edifici republicà i pugui retre homenatge als grans homes i dones de la república catalana.
Si us voleu donar un volt Pantheón
(però, sens dubte, sempre és millor anar-hi)
diumenge, 2 / novembre / 2008
Dia de difunts
dijous, 16 / octubre / 2008
Things that matter
Ahir es va celebrar el tercer i darrer debat de les eleccions presidencials nordamericanes. Acte seguit la cobertura mediàtica i la valoració del mateix als nostres media es repeteix : qui ha guanyat, perquè ha guanyat, perquè han perdut, quin efecte tindrà en els resultats electorals finals... (sense oblidar les altres avaluacions: com s'ha mogut, com ha parlat, com ha entonat, què s'ha vestit, qui l'ha vestit...)
Davant aquesta cobertura, a tothom se'ns ha obert la gana d'anar més enllà i conèixer als diferents candidats, sobretot al candidat demòcrata, el nou martin luther king (referència de lluis pastor a "El Club") i zappejar sobre els diferents debats.
I com sempre, la crua realitat, quant lluny estem d'aquestes campanyes electorals, quant lluny estem de debats amb contingut, quant lluny estem de veritables moderadors, quant lluny estem de plataformes ciutadanes de suport a les diferents candidatures... És cert, és un altre sistema, són uns altres recursos, són uns altres llenguatges, però, crec que ja ens toca millorar en el procés deliberatiu de la campanya electoral, ens toca millorar en aprofundir les propostes programàtiques i en donar-les a conèixer, ens toca creure'ns la importància dels debats polítics, ens toca creure'ns la importància del vot.
I per acabar aquesta primera anotació voldria fer una petita reflexió: Serà cert que el guanyador del debat serà també el guanyador de les eleccions? De moment, tothom ho dóna per fet. Però, no juguen altres factors en l'explicació del vot? Part d'aquestes preguntes es resoldran en breu. Cert és, que no podem negar la bona campanya que ha realitzat l'equip Obama tant porta a porta com virtual (increïble la comunicació viral i l'ús de les plataformes socials).
Obama: change we need, yes, you can!
Mentrestant, al moll veles e vents de València arriben les WOMEN ON WAVES , organització no governamental holandesa que, entre d'altres campanyes, atraca el seu vaixell a diferents ports del món per a que les dones que vulguin avortar ho puguin fer de manera gratuïta i segura. Malauradament, aquest barco ha hagut d'atracar al nostre país, malauradament l'avortament continua estant penalitzat i la desprotecció del col·lectiu sanitari és absoluta, malauradament es depèn de la discreció judicial, malauradament resta molta feina.
En aquest sentit, avui mateix s'ha constituït la subcomissió que estudiarà la nova llei de l'avortament a Congrés dels Diputats. Tenim molta feina a fer, l'oportunitat és gairebé única. Nostra és la responsabilitat d'aprofitar-la.
diumenge, 5 / octubre / 2008
Dones en moviment
Aquesta setmana he pogut participar a 2 molt bones xerrades que tenien com a agent participant la dona. Per una banda, dimecres va tenir lloc la primera conferència del cicle "Joventut, Gènere i Mercat de treball" Aquesta tenia com a encapçalament "les dones joves al mercat de treball" i com a ponent la professora Teresa Torns (membre del Centre d'Estudis Sociològics sobre
Davant d'aquesta música que ja ens sona, cal afegir el menysteniment del treball no remunerat, de la cura a persones dependents (menysteniment en l'entorn social, personal i laboral), del valor del temps (la importància de les polítiques de temps en entorns laborals i comunitaris)...
No vam sortir excessivament pessimistes, ja que, com sempre, la sortida a aquest cercle viciós resta en les nostres mans: estratègia europea per a la conciliació, la professionalització de les tasques de cura, la introducció de les polítiques de temps en les negociacions col·lectives, el creixent valor de la política de gènere en la política ocupacional, la renovació del contracte social (tenint en compte: jornades laborals; les noves migracions; les relacions domèstiques...).
I divendres, tingué lloc la xerrada "Ni pecat ni delicte. L'avortament un dret." a la seu nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta xerrada comptà amb una taula d'excepció: Monserrat Tur (jurista); Cristina Martínez (llevadora); Joan Tardà (membre de la subcomissió que portarà a terme el debat de reforma de la llei de l'avortament) i Imma Cunyat (secretària de la dona d'ERPV i testimoni, en primera mà, de l'assetjament judicial a les autoinculpacions al País Valencià).
No reproduiré tot el que vam parlar en aquesta xerrada com tampoc dedicaré aquestes línies a parlar perquè l'avortament ha de ser un dret de les dones. Ja n'he parlat en anteriors ocasions i, molt em temo, que n'hauré de parlar en d'altres. Només reproduiré les sensacions i reflexions que em sorgiren i em sorgeixen quan surt aquest tema a debat:
1. No és baladí, i hem de ser molt curosos (tota la societat) i honestos (sense hipocresies).
2. Les perjudicades, com sempre, seran aquelles dones que només puguin accedir al sistema de salut pública.
3. Fem cas dels informes de la OMS, dels comitès de Bioètica abans de realitzar qualsevol judici de valor ( i no tant de la moral, que molt em temo que jugarà un paper massa important)
4. Totes tenim clar que la salut i l'educació sexual és quelcom indispensable. En cap cas, considerem l'avortament com un acte gratuït, darrera sempre es troben situacions personals tràgiques.
5. Fugim de groguerismes i, reitero, seguim curosos amb les nostres afirmacions, aquí, les perjudicades som les dones.
6. Ja sabem que no és un tema políticament sucós però, ho sento, com mai, som responsables, com mai, hem de saber exercir amb responsabilitat l'acció política.
